Barcelona ciutat-consumidora

A Barcelona, com en moltes altres ciutats, la lluita per afrontar el canvi climàtic tracta d’adaptar la ciutat als canvis ja inevitables i de reduir les emissions generades, per tal de disminuir la intensitat del problema.

Normalment quan es calcula quant s’emet només es tenen en compte les emissions que es produeixen dins de la ciutat (és a dir, les del trànsit, el consum energètic, els residus tractats, etc.).

És una orientació insuficient que ens impedeix veure bona part del problema. En el cas de Barcelona, per exemple, estem obviant aproximadament dos terços de les emissions globals que la ciutat genera en el seu dia a dia, perquè no tenim en compte totes les emissions dels productes que venen de fora.

Aquesta forma de tractar la problemàtica és hereva de l’enfocament que s’ha donat a la lluita contra el canvi climàtic, basada en la negociació entre països (i per tant territorial) en el marc de Nacions Unides (i europeu); on no s’ha volgut tractar directament el repte de repensar el consum de recursos sinó que s’ha optat sempre per enfocar el problema des del punt de vista de final de canonada, és a dir, de les emissions finals generades a cada país. Però això és un greu error, que cada vegada és més evident conforme els estats i les ciutats estenen la seva influència més enllà de l’àmbit territorial, i estan més globalitzades. Un error que té implicacions sobre la planificació de la lluita contra el canvi climàtic.

Les ciutats com Barcelona són des del punt de vista climàtic ciutats-consumidores, que molt més enllà de les emissions locals utilitzen recursos provinents de tot el món per funcionar. Acotar la seva responsabilitat en l’emergència climàtica al que passa en el seu territori, simplement no correspon a la realitat. Un exemple: a Barcelona del 1999 al 2016 les emissions industrials han baixat a gairebé la meitat (vegeu el gràfic a sota), però és evident que no ha disminuït el volum de recursos industrials utilitzats (roba, ordinadors, ascensors, armaris,….) i que en la seva producció i transport s’emeten gasos amb efecte d’hivernacle; simplement els comprem de fora i desapareixen de l’estadística. Passa el mateix amb els aliments, simplement no hi són, així com les connexions de transport internacionals (port i aeroport) que són imprescindibles perquè per exemple arribin congressistes o turistes. Amb el sistema actual de comptar pot augmentar el consum, les emissions reals també, però al mateix temps que la comptabilitat oficial digui que s’estan reduint les emissions. Com pot ser que a la comptabilitat oficial i a les polítiques públiques en bona part ignorem aquesta realitat?

Les coses estan canviant

A poc a poc les ciutats més punteres en la lluita contra el canvi climàtic s’estan adonant que això no té cap sentit, i és en aquest context que C40 està promovent un canvi radical en dues direccions: millorar la comptabilitat i vincular les polítiques de canvi climàtic amb el consum.

El juny d’aquest any C40, Arup i la Universitat de Leeds han publicat un nou informe titulat “El futur del consum de les ciutats en un món en 1,5º” que reforça aquesta línia d’acció amb una anàlisi específica i propostes d’acció.

La recerca, entre molts altres aspectes, assenyala que les emissions associades al consum de les principals 100 ciutats del món ja representen un 10% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle i seran el doble el 2050 si no es prenen mesures urgents.

Centrar-se en la ciutat com a “ciutat-consumidora” des del punt de vista climàtic vol dir modificar a través de polítiques públiques les formes de producció i consum, per exemple en l’àmbit de l’alimentació, la construcció i rehabilitació i infraestructures, la mobilitat i en especial en l’aviació, o el consum de productes tèxtils o tecnològics.

Seria un èxit climàtic per a Barcelona adoptar aquest enfocament.

• Publicant i ajustant els indicadors existents per tenir en consideració les emissions associades al consum. Segons C40 ells ja han fet aquesta feina per Barcelona, per tant es tractaria d’adoptar els resultats com a part dels indicadors de la ciutat, fer el seguiment i sobretot explicar-ho. És un repte polític, perquè obligaria a canviar el to triomfalista que s’ha fet servir els darrers anys – posant Barcelona com a exemple de ciutat on les emissions oficials per càpita son si fa no fa la meitat de les emissions mitjanes per càpita mundial– , però seria més realista de la nostra responsabilitat global, i permetria donar visibilitat i coherència a les mesures polítiques que es prenguessin en els diferents àmbits polítics.
• Potenciar i iniciar un conjunt de mesures sota un paraigües unificat on es posa el consum al centre del discurs del tipus “Barcelona pel clima, Barcelona contra el consum superflu“, centrat no en els canvis d’hàbits individuals – com s’ha fet tradicionalment a la política ambiental a la ciutat – sinó en els canvis normatius adreçats a promoure aquests canvis d’hàbits. Es tracta de potenciar i donar un paraigües conjunt a les polítiques amb vinculació directa amb el consum i afectació en el canvi climàtic que sinó queden deslligades entre sí: rehabilitació energètica i renovables, ús de determinats materials de construcció i nous models de construcció, promoció del transport públic i la mobilitat compartida, alimentació, canvis en la mobilitat de proximitat i de llarga distància, campanyes de reducció del consum superflu, reducció de publicitat, etc.

Seria un pas important endavant per a la ciutat i una oportunitat perquè si es fa bé, no només suposarà una contribució significativa en l’actual context de crisi climàtica, sinó que podríem aspirar a convertir-se en una ciutat capdavantera en aquest àmbit.

Una acció climàtica basada en el concepte de lluita contra el consum superflu des d’una perspectiva de justícia climàtica podia ser un senyal d’identitat atractiu per Barcelona que la ciutat aporti a la lluita contra el canvi climàtic global.